POTSER SI...

Potser a darrera hora veuré la llum,

i sentiré com em puja dels peus al cap,

aquella sensació eufòrica de l’àliga.

Potser em cauran llàgrimes recordant

aquell esperit que ens unia, ens feia grans

i com deia aquell eslògan, també lliures.

Potser em caurà aquesta bena malaltissa

que ara m’empresona els ulls i em fa plorar,

i recordaré aquelles paraules emotives

d’”españoles, Franco, ha muerto...”

o aquelles altres d’emocionants, “todos al suelo”.

Potser per fi, cridaré gol quan marqui la roja,

o em posaré ferms quan soni l’himne “chinta, chinta”.

Potser si que tot es tracta d’una febrada

d’un malson en el que he caigut tristament

des de el dia que vaig néixer allí a Gràcia.

Potser aquell dia tornare a sintonitzar

antena3, tele(ainco) i la trece

i llegiré la razon, el mundo libertad digital

 i moure el cap afirmatiu

quan parli en Marhuenda o l’Indra,

o aquestes bellíssimes persones

de la caverna o la quadra nacional.

I potser, per què no? celebraré l’onceava

d’aquest equip històric de la capital.

I potser també em faré un twiter

per poder insultar i despotricar

contra tot el que sigui diferent.

I renegaré del meu idioma per tornar

de manera indefectible i honorable

a ser normal...

He de deixar de beure, amb urgència.