COLORS

 Verd i colza, groc i userda

i el vent batent els colors

en aquesta primavera ufanosa,

i de tant en tant, una rosella

al mig del prat, roig lluminós,

esgarip pertorbador i subtil

destriant el groc de l’userda,

i el verd del colza...

DIABETIS

 

Se m’endolcia la sang

mentre se’m tornava agre el caràcter,

dolça balança, agre esperança

Renunciaria a totes les lletres que he escrit,

per tant sols escriure una sola cosa sincera.

Acaronar un a un els mots autèntics,

reflectir sense cap filtre les meves idees.

Deixar de ser aquell ser políticament correcte

i assignar cada bala, a qui crec que la mereix,

clavar cada clau a cada fusta de cada taüt,

fer esclatar cada explosiu allí on ho mereixin.

Renunciaria a tot si això em convertís avui mateix,

en aquell ser combatiu i venjatiu, que sé que sóc,

sense importar-me si són lletres de pau o de guerra,

deixant anar tota la bilis, tot el menyspreu

contra aquells que ens volen muts, inerts o morts.

Seria capaç inclús de deixar per sempre la mania,

i no tornar a teclejar cap més estupidesa pueril,

per a poder buidar sense embuts els pensaments,

i convertir-me, per fi, en aquella persona odiada

que tant sols falta el respecte per a poder ser ella,

sense importar-li el més mínim el què diran.

Aquell Rambo, aquell Van Damme de la poesia,

aquell Boris Vian, aquell Jackie Chan que reparteix,

aquell Bud Spencer que reparteix calbots i rialles...

Renunciaria a tot el que he escrit, per ser sincer un sol segon.

XISCLEN LES GAVINES

 

Xisclen les gavines,

talment com nens petits

demanant pit en una llar d’infants.

Xisclen les gavines

arran de l’aigua salada

en aquest matí tramuntanat.

Xisclen les gavines

i jo enyoro els dies

en el que els crits

omplien els carrers de llibertat.

PENJANT D'UN FIL

 

No veig el fil d’on penja l’ocell

que juga amb la tramuntana

restant immòbil amb el vent.

Quin retrat més bonic de llibertat,

aquest  pesarós dilluns al matí,

on tot sembla monòton i repetitiu.

Quina enveja sana deixar-se dur pel vent

i poder jugar a quedar aturat

sense haver de dependre de cap fil...

ENTRE POLLANCRES

 

Passejava per palaus de pollancres arrenglerats,

desfullats pel vent violent i insistent del nord

i tots es vinclaven al meu pas enjogassats.

Al meu enteniment encara hi ressonaven notes

d’aquella cançó de Txarango, “et recordo”

“t’imagino constant a traves de les nits fredes...”

i et veia borrosa lluny d’aquella línia d’arbres

ballant amb els peus nus i l’ànima batuda,

mentre les bombes ens queien aprop violentes,

i els ocells planaven contemplant núvols com bolets.

I la teva pell magra lliscant sota la brusa transparent,

com els dies que vindran de primavera acolorida...

“que tot està per fer, pots anar-t’en tranquil·la,

estarem bé...” i al teu costat aquell saxo daurat

bufant-te l’esperit rejovenit en plena maduresa,

i el vent fregant-me la cara amb la finestreta del cotxe

abaixada per deixar que m’envaís el teu somriure,

les teves, les meves ganes de viure i riure cantant.

CRIPTOSOMNI

 

CRIPTOSOMNI

 

M’he passat la nit

mercadejant somnis que no existeixen,

anant d’un cantó a l’altra de l’habitació,

solcant arestes que en realitat no hi eren,

creient-me un fantasma àgil i astut.

M’he fet ric en un instants i per sorpresa

ho he perdut tot en molt pocs segons.

He vist els teus ulls i els ulls d’altres,

he vist passar en un plis plas al meu voltant

tot d’imatges oníriques, irreals i imaginàries.

He patit un criptosomni, un somni a mida,

basat en coses immaterials que no existeixen.

Al final, just quan t’anava a abraçar

he recordat el criptovirus...

CATARACTES

 

Quan el mon desapareix de sobte

i la vista queda enterbolida per un tel

que tot ho enfosqueix amb negra nit,

i t’agafa una por irrefrenable que et pot,

i ja res és el que era, les passejades,

el sol que no veus, la lluna fosca,

els menjars, les manyagues, els prats,

els conills i l’herba fresca, els camins,

els bassals, els fems, els arbres, els rostolls,

i qualsevol marge és un gran estimball,

et converteixes en una extensió de corda,

et converteixes en un ser depenent i trist,

ja no et surten ni els lladrucs, ni recordes,

aquells racons on t’agradava gratar i ensumar,

i sents al costat l’home pigall que et diu:

“sóc aquí As, jo t’acompanyo, no pateixis”

i et refies de l’amic que sempre hi és,

i aixeques la cua i camines per indrets

que no veus, ni tant sols ja reconeixes....

BIBLIOTECA

 

Escric en el silenci de la biblioteca,

allí on els somnis suren entre mots,

i sento el zig zag del meu bolígraf

com a sintonia de fons immaterial.

El passar de les pàgines del costat,

i el frec dels llibres a la prestatgeria

d’algun estudiant àvid i encuriosit,

em sonen a melodia clàssica celestial.

Tot parteix d’un silenci dens i generós,

d’un respecte  de les línies i ortografies,

dels versos i els assaigs, de l’aventura

de descobrir conceptes i savieses.

Intento dibuixar amb mots aquell silenci,

i no trobo els mots  ni les frases escaients.

Tot em sembla massa pobre, massa escàs.

SORPRESA

 

Tot està dit, tot està fet,

ja res no sorprèn, les paraules

ja estan totes explicades, els  fets,

les fotografies, els acudits,

ja no sorprèn ni una aurora boreal,

ja  està vist. Hem arribat inclús a Mart

amb un artefacte sense vida ni ombra.

Ja sembla que tot importi ben poc,

no  hi ha idees noves, només violència,

als carrers, als hemicicles, en els mitjans,

i un poder que prem totes les llimones

de totes les cistelles possibles

per a fer un gran suc i desprès llençar-lo

tranquil·lament a la tassa del vàter.

El talent s’esgota, la il·lusió es difumina

com les llumetes d’un a gran superfície

que ja no obre, que ja ha tancat.

fins i tot la lluna i els estels brillen opacs

 

Ja res no sorprèn i tot és una gran sorpresa

HEMORRÀGIA

 

He d’ordenar les idees,

buidar el cap i cremar pensaments,

tot deixant que les coses es regenerin,

aturar aquesta hemorràgia de dies estèrils

en els que no passa res i el sol succeeix a la lluna,

i tot segueix de llum a foscor sense que res valgui la pena.

Cal aturar aquesta hemorràgia de dies estèrils i buides,

aquest anar i venir d’hores de són i caminades llargues

de camins que mai, mai, mai, porten enlloc.

Aquelles passes a la cinta caminadora que no es mou,

que no frueix de cap paisatge ni cap vent tramuntanat.

He d’aturar els dies estèrils per tornar a ser

el que sempre he estat. Res.

EN DEFENSA PRÒPIA

En defensa pròpia, no reso, ni vaig a missa,

no camino, tant sols passejo, no miro, veig,

no escolto, analitzo, no conec, reconec,

no dormo, somnio i intento fer somniar.

Tant sols és en defensa pròpia, que no és poc,

que em llevo cada matí a la mateixa hora,

i prenc les armes d’escriure, de fer música,

de fugir, sempre endavant, mai amb covardia.

I és en aquesta defensa pròpia que m’equivoco,

que sovint no faig el que cal, per fer el que crec,

que defenso coses indefensables, inoportunes,

i voto en urnes imaginàries, que crec en repúbliques

que crec en socialismes que no sols tenen nom,

que crec en independències que no es negocien,

que bramo als gossos quan no creuen i fugen,

que els premio quan es mostren rebels.

És en defensa pròpia quan em contradic com ara,

avui blanc, demà blanc os, demà passat blanc cru,

i a l’endemà em quedo totalment en blanc.

És en defensa pròpia que no crec en el destí,

ni en els mags, ni els colors de l’àura, ni sortil·legis,

crec tant sols en les bruixes que fan el que poden,

perquè qui fa el que pot, no està obligat a més,

per moltes i moltes i moltes pocions que facin.

En defensa pròpia, crec tant sols en els Astèrix

que estoven al règim que algú ha establert

a força de forces, sang i humiliacions diverses.

 

Tot és en defensa pròpia, senyor jutge,

si creu que sóc culpable, engarjolim

No se n’estigui, perquè la malaltia, va a més...

DEIXAR-SE ANAR

 

Simplement, vaig deixar-me anar,

com es deixen anar les fulles a la tardor,

com les barquetes que suren amb l’onatge,

com els aligots aprofitant els corrents d’aire,

com els estels enjogassats, nugats d’un fil.

Em vaig deixar anar, però el pitjor que vaig saber,

com els colibrís, que volen veloçment marxa enrere,

com el pensament dins un somni mai complert.

Em vaig deixar anar equivocadament, com tot.

WALKING INTO THE ABYSS -Interpretant a Eudald de Juana-

 

La mare terra, seia abatuda,

o potser reposant, mai se sap,

i deixava que pel seu llom

la vida, les vides passegessin

també amb un aire abatut

o qui sap si tant sols reposat.

Tot cíclicament es lenificava

o talment, qui sap, es torturava,

caminant cap un abisme incert.

La mare terra jeia nua i quieta,

mentre el món la maltractava,

o potser l’estimava. Quí ho pot dir?

AIRE -Interpretant al mestre Eudald De Juana-

 

No li pesaven els somnis.

Flotava en una espècie de llim

en el que qualsevol cosa era possible.

Lluïa el melic fora dels llençols

per demostrar que era el centre,

per fer saber al mon, que tot i despert,

seguia somniant en accions volubles,

en moviments harmònics i bells.

Era fang, i traspuava vida per tots els porus.

HOPE -Per l'estimat mestre Eudald De Juana-

 

Es va anar estripant la pell a tires

mentre li modelaven el cos a ditades.

En pocs moments la bilis li capgirà l’espai,

li remogué cada centímetre d’enteniment

immenses arcades que queien dels llavis,

com una enorme cataracta de dolor.

la Infantesa, l’adolescència, la joventut,

tot erupcionava com un volcà irat i iracund,

i la lava li caigué cuixes avall, pubis avall,

fonent-li tot el pèl, les ungles, el sustent...

L’artista va captar aquell instant, aquell dolor,

i el va esculpir, regalant-li una pedra lluent

com a símbol de solidaritat i d’esperança.

VOLVES

 

M’he assegut a escoltar la remor de la neu,

quan cau en flocs absolutament silenciosos

i envaeix els espais de totes les rutines

amb sons sense cap so i repics indolents.

M’ha semblat tot massa absurd i capciós,

i he celebrat però, aquell temps perdut

esperant tant  sols aquell miracle irreverent,

aquella mostra paranormal i incomprensible

que et fa percebre allò que no existeix,

que et glaça l’esperança més impossible.

Després, he recuperat la il·lusió pel solstici,

i m’he deixat endur embadalit per cada volva

que enjogassada captivava el meu caos habitual.

EL VERDADER PARADÍS

 

Quan s’obre el cel i la tramuntana bat els camps

talment com un mar immens i embravit

fent trontollar els conreus, les herbes i rostolls,

miro el Canigó engalanat d’un blanc festiu

i m’adono que aquest paradís, és més bonic

que aquell conte bíblic que ens explicaven de petits.

CAÇADORS

 

Avui plou

i en la meva caminada humida,

he intuït que els porcs senglars

resten amagats de la pluja suau.

Els homes que es vesteixen de guerra,

armats amb les seves escopetes,

avui s’han quedat a l’aixopluc del llit,

potser per por que se’ls arruguin

els testicles dels que tant presumeixen.

Els seus gossos, allarguen un dia més

aquesta agonia engabiada de tres per dos,

on resten confinats per preservar

la seva ràbia i la seva bravura caçadora.

Avui el bosc està tranquil i en pau,

sense trets de pallassos armats.

La pluja acompanya cada segon,

tant sols trencat per l’esbufec de l’As,

aquell gos refusat i abandonat

simplement, perquè “no servia”...

Què sabran ells, del que serveix i del que no...

Avui plou,

i demà el bosc es reinventarà

amb trets o sense...

GUARDIANES D'AUSWICH

 

Feien cara de salut,

reien.

Parlaven d’homes,

de coses normals

de coses de dones.

Semblaven normals,

i reien.

Parlaven de la vida,

del futur, dels fills,

dels que tindrien,

dels que anhelaven.

Feien cara de salut.

Eren coquetes,

es maquillaven,

es vestien,

es pintaven els llavis.

Feien cara de bones persones,

mentre traginaven la mort

amunt i avall, dia a dia

nit a nit i reien,

hi estaven acostumades,

era tant sols rutina,

una feina.

Feien cara de salut

Mentre traficaven carn humana