Verd i colza, groc i userda
i el vent batent els colors
en aquesta primavera ufanosa,
i de tant en tant, una rosella
al mig del prat, roig lluminós,
esgarip pertorbador i subtil
destriant el groc de l’userda,
i el verd del colza...
per tant sols escriure una sola cosa sincera.
Acaronar un a un els mots autèntics,
reflectir sense cap filtre les meves idees.
Deixar de ser aquell ser políticament correcte
i assignar cada bala, a qui crec que la mereix,
clavar cada clau a cada fusta de cada taüt,
fer esclatar cada explosiu allí on ho mereixin.
Renunciaria a tot si això em convertís avui mateix,
en aquell ser combatiu i venjatiu, que sé que sóc,
sense importar-me si són lletres de pau o de guerra,
deixant anar tota la bilis, tot el menyspreu
contra aquells que ens volen muts, inerts o morts.
Seria capaç inclús de deixar per sempre la mania,
i no tornar a teclejar cap més estupidesa pueril,
per a poder buidar sense embuts els pensaments,
i convertir-me, per fi, en aquella persona odiada
que tant sols falta el respecte per a poder ser ella,
sense importar-li el més mínim el què diran.
Aquell Rambo, aquell Van Damme de la poesia,
aquell Boris Vian, aquell Jackie Chan que reparteix,
aquell Bud Spencer que reparteix calbots i rialles...
Renunciaria a tot el que he escrit, per ser sincer un sol segon.
Xisclen les gavines,
talment com nens petits
demanant pit en una llar d’infants.
Xisclen les gavines
arran de l’aigua salada
en aquest matí tramuntanat.
Xisclen les gavines
i jo enyoro els dies
en el que els crits
omplien els carrers de llibertat.
No veig el fil d’on penja l’ocell
que juga amb la tramuntana
restant immòbil amb el vent.
Quin retrat més bonic de llibertat,
aquest pesarós dilluns al matí,
on tot sembla monòton i repetitiu.
Quina enveja sana deixar-se dur pel vent
i poder jugar a quedar aturat
sense haver de dependre de cap fil...
Passejava per palaus de pollancres arrenglerats,
desfullats pel vent violent i insistent del nord
i tots es vinclaven al meu pas enjogassats.
Al meu enteniment encara hi ressonaven notes
d’aquella cançó de Txarango, “et recordo”
“t’imagino constant a traves de les nits fredes...”
i et veia borrosa lluny d’aquella línia d’arbres
ballant amb els peus nus i l’ànima batuda,
mentre les bombes ens queien aprop violentes,
i els ocells planaven contemplant núvols com bolets.
I la teva pell magra lliscant sota la brusa transparent,
com els dies que vindran de primavera acolorida...
“que tot està per fer, pots anar-t’en tranquil·la,
estarem bé...” i al teu costat aquell saxo daurat
bufant-te l’esperit rejovenit en plena maduresa,
i el vent fregant-me la cara amb la finestreta del cotxe
abaixada per deixar que m’envaís el teu somriure,
les teves, les meves ganes de viure i riure cantant.
CRIPTOSOMNI
M’he passat la nit
mercadejant somnis que no existeixen,
anant d’un cantó a l’altra de l’habitació,
solcant arestes que en realitat no hi eren,
creient-me un fantasma àgil i astut.
M’he fet ric en un instants i per sorpresa
ho he perdut tot en molt pocs segons.
He vist els teus ulls i els ulls d’altres,
he vist passar en un plis plas al meu voltant
tot d’imatges oníriques, irreals i imaginàries.
He patit un criptosomni, un somni a mida,
basat en coses immaterials que no existeixen.
Al final, just quan t’anava a abraçar
he recordat el criptovirus...
Quan el mon desapareix de sobte
i la vista queda enterbolida per un tel
que tot ho enfosqueix amb negra nit,
i t’agafa una por irrefrenable que et pot,
i ja res és el que era, les passejades,
el sol que no veus, la lluna fosca,
els menjars, les manyagues, els prats,
els conills i l’herba fresca, els camins,
els bassals, els fems, els arbres, els rostolls,
i qualsevol marge és un gran estimball,
et converteixes en una extensió de corda,
et converteixes en un ser depenent i trist,
ja no et surten ni els lladrucs, ni recordes,
aquells racons on t’agradava gratar i ensumar,
i sents al costat l’home pigall que et diu:
“sóc aquí As, jo t’acompanyo, no pateixis”
i et refies de l’amic que sempre hi és,
i aixeques la cua i camines per indrets
que no veus, ni tant sols ja reconeixes....
Escric en el silenci de la biblioteca,
allí on els somnis suren entre mots,
i sento el zig zag del meu bolígraf
com a sintonia de fons immaterial.
El passar de les pàgines del costat,
i el frec dels llibres a la prestatgeria
d’algun estudiant àvid i encuriosit,
em sonen a melodia clàssica celestial.
Tot parteix d’un silenci dens i generós,
d’un respecte de les línies i ortografies,
dels versos i els assaigs, de l’aventura
de descobrir conceptes i savieses.
Intento dibuixar amb mots aquell silenci,
i no trobo els mots ni les frases escaients.
Tot em sembla massa pobre, massa escàs.
Tot està dit, tot està fet,
ja res no sorprèn, les paraules
ja estan totes explicades, els fets,
les fotografies, els acudits,
ja no sorprèn ni una aurora boreal,
ja està vist. Hem arribat inclús a Mart
amb un artefacte sense vida ni ombra.
Ja sembla que tot importi ben poc,
no hi ha idees noves, només violència,
als carrers, als hemicicles, en els mitjans,
i un poder que prem totes les llimones
de totes les cistelles possibles
per a fer un gran suc i desprès llençar-lo
tranquil·lament a la tassa del vàter.
El talent s’esgota, la il·lusió es difumina
com les llumetes d’un a gran superfície
que ja no obre, que ja ha tancat.
fins i tot la lluna i els estels brillen opacs
Ja res no sorprèn i tot és una gran sorpresa
He d’ordenar les idees,
buidar el cap i cremar pensaments,
tot deixant que les coses es regenerin,
aturar aquesta hemorràgia de dies estèrils
en els que no passa res i el sol succeeix a la lluna,
i tot segueix de llum a foscor sense que res valgui la pena.
Cal aturar aquesta hemorràgia de dies estèrils i buides,
aquest anar i venir d’hores de són i caminades llargues
de camins que mai, mai, mai, porten enlloc.
Aquelles passes a la cinta caminadora que no es mou,
que no frueix de cap paisatge ni cap vent tramuntanat.
He d’aturar els dies estèrils per tornar a ser
el que sempre he estat. Res.
En defensa pròpia, no reso, ni vaig a missa,
no camino, tant sols passejo, no miro, veig,
no escolto, analitzo, no conec, reconec,
no dormo, somnio i intento fer somniar.
Tant sols és en defensa pròpia, que no és poc,
que em llevo cada matí a la mateixa hora,
i prenc les armes d’escriure, de fer música,
de fugir, sempre endavant, mai amb covardia.
I és en aquesta defensa pròpia que m’equivoco,
que sovint no faig el que cal, per fer el que crec,
que defenso coses indefensables, inoportunes,
i voto en urnes imaginàries, que crec en repúbliques
que crec en socialismes que no sols tenen nom,
que crec en independències que no es negocien,
que bramo als gossos quan no creuen i fugen,
que els premio quan es mostren rebels.
És en defensa pròpia quan em contradic com ara,
avui blanc, demà blanc os, demà passat blanc cru,
i a l’endemà em quedo totalment en blanc.
És en defensa pròpia que no crec en el destí,
ni en els mags, ni els colors de l’àura, ni sortil·legis,
crec tant sols en les bruixes que fan el que poden,
perquè qui fa el que pot, no està obligat a més,
per moltes i moltes i moltes pocions que facin.
En defensa pròpia, crec tant sols en els Astèrix
que estoven al règim que algú ha establert
a força de forces, sang i humiliacions diverses.
Tot és en defensa pròpia, senyor jutge,
si creu que sóc culpable, engarjolim
No se n’estigui, perquè la malaltia, va a més...
Simplement, vaig deixar-me anar,
com es deixen anar les fulles a la tardor,
com les barquetes que suren amb l’onatge,
com els aligots aprofitant els corrents d’aire,
com els estels enjogassats, nugats d’un fil.
Em vaig deixar anar, però el pitjor que vaig saber,
com els colibrís, que volen veloçment marxa enrere,
com el pensament dins un somni mai complert.
Em vaig deixar anar equivocadament, com tot.
La mare terra, seia abatuda,
o potser reposant, mai se sap,
i deixava que pel seu llom
la vida, les vides passegessin
també amb un aire abatut
o qui sap si tant sols reposat.
Tot cíclicament es lenificava
o talment, qui sap, es torturava,
caminant cap un abisme incert.
La mare terra jeia nua i quieta,
mentre el món la maltractava,
o potser l’estimava. Quí ho pot dir?
No li pesaven els somnis.
Flotava en una espècie de llim
en el que qualsevol cosa era possible.
Lluïa el melic fora dels llençols
per demostrar que era el centre,
per fer saber al mon, que tot i despert,
seguia somniant en accions volubles,
en moviments harmònics i bells.
Era fang, i traspuava vida per tots els porus.
Es va anar estripant la pell a tires
mentre li modelaven el cos a ditades.
En pocs moments la bilis li capgirà l’espai,
li remogué cada centímetre d’enteniment
immenses arcades que queien dels llavis,
com una enorme cataracta de dolor.
la Infantesa, l’adolescència, la joventut,
tot erupcionava com un volcà irat i iracund,
i la lava li caigué cuixes avall, pubis avall,
fonent-li tot el pèl, les ungles, el sustent...
L’artista va captar aquell instant, aquell dolor,
i el va esculpir, regalant-li una pedra lluent
com a símbol de solidaritat i d’esperança.
M’he assegut a escoltar la remor de la neu,
quan cau en flocs absolutament silenciosos
i envaeix els espais de totes les rutines
amb sons sense cap so i repics indolents.
M’ha semblat tot massa absurd i capciós,
i he celebrat però, aquell temps perdut
esperant tant sols aquell miracle irreverent,
aquella mostra paranormal i incomprensible
que et fa percebre allò que no existeix,
que et glaça l’esperança més impossible.
Després, he recuperat la il·lusió pel solstici,
i m’he deixat endur embadalit per cada volva
que enjogassada captivava el meu caos habitual.
Quan s’obre el cel i la tramuntana bat els camps
talment com un mar immens i embravit
fent trontollar els conreus, les herbes i rostolls,
miro el Canigó engalanat d’un blanc festiu
i m’adono que aquest paradís, és més bonic
que aquell conte bíblic que ens explicaven de petits.
Avui plou
i en la meva caminada humida,
he intuït que els porcs senglars
resten amagats de la pluja suau.
Els homes que es vesteixen de guerra,
armats amb les seves escopetes,
avui s’han quedat a l’aixopluc del llit,
potser per por que se’ls arruguin
els testicles dels que tant presumeixen.
Els seus gossos, allarguen un dia més
aquesta agonia engabiada de tres per dos,
on resten confinats per preservar
la seva ràbia i la seva bravura caçadora.
Avui el bosc està tranquil i en pau,
sense trets de pallassos armats.
La pluja acompanya cada segon,
tant sols trencat per l’esbufec de l’As,
aquell gos refusat i abandonat
simplement, perquè “no servia”...
Què sabran ells, del que serveix i del que no...
Avui plou,
i demà el bosc es reinventarà
amb trets o sense...
Feien cara de salut,
reien.
Parlaven d’homes,
de coses normals
de coses de dones.
Semblaven normals,
i reien.
Parlaven de la vida,
del futur, dels fills,
dels que tindrien,
dels que anhelaven.
Feien cara de salut.
Eren coquetes,
es maquillaven,
es vestien,
es pintaven els llavis.
Feien cara de bones persones,
mentre traginaven la mort
amunt i avall, dia a dia
nit a nit i reien,
hi estaven acostumades,
era tant sols rutina,
una feina.
Feien cara de salut
Mentre traficaven carn humana