Es va anar estripant la pell a tires
mentre li modelaven el cos a ditades.
En pocs moments la bilis li capgirà l’espai,
li remogué cada centímetre d’enteniment
immenses arcades que queien dels llavis,
com una enorme cataracta de dolor.
la Infantesa, l’adolescència, la joventut,
tot erupcionava com un volcà irat i iracund,
i la lava li caigué cuixes avall, pubis avall,
fonent-li tot el pèl, les ungles, el sustent...
L’artista va captar aquell instant, aquell dolor,
i el va esculpir, regalant-li una pedra lluent
com a símbol de solidaritat i d’esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada