RIURE

Em passaria el dia fent-te riure

perquè, saps? quan rius

omples el gris de colors,

els núvols d’arcs de Sant Martí,

i l’ànima, aquesta que no tinc,

de serpentines de festa.

M’agrada el so del teu riure,

el color de les teves riallades

i també aquest instant

en el que agafes aire

per a seguir rient.

M’agrada imaginar els teus ulls

atents a les meves coses

als meus invents per fer-te riure,

i t’asseguro que si els deus no són covards

i ens deixen una mica tranquils

tornaré a fer-te riure en cada intent.

Em passaria el dia fent-te riure

i la nit, fent-te l’amor.

EN AQUESTS DIES TRISTS

En aquests dies trists,

en aquests dies grisos

és quan voldria fer lliscar la ma

suaument per la teva galta.

En aquests dies tèrbols

en aquests dies lànguids

és quan voldria besa dolçament

els teus llavis de maduixa.

En aquests dies carregosos

voldria per primera vegada

dir-te a l’oïda, amb la veu més acaramel·lada

l’important, el vital, el bonica que ets,

i després estirar-me al  teu llit

i adormir-me abraçat al teu cos, en silenci... 

UDAZKEN KOLORETAN -ELS COLORS DE LA TARDOR-

Tots els colors de la tardor

sobre el teu cos nu en forma de cançó.

Totes les notes escampades

per la teva pell, pels teus pits

i el sol prenyant cada centímetre,

i a l’orella la veu penetrant

quasi xiuxiuejant de Lertxundi

cantant per a tu, com un bes...

I jo et miro en la distància

t’imagino, et sento, i et taral·lejo...

“els colors de la tardor

travessant els perfums dels camps,

evocant-te, estic dins teu...”

UN SEGON

Només un instant

es van creuar els nostres ulls

després d’una tarda curta i fugaç.

Tant sols un nano-segon

la teva llum va creuar el meu paral·lel,

el teu somriure va inundar el meu meridià,

les teves corbes van contornejar la meva àuria,

el teu esperit, va inundar la meva ànima.

Només aquest instant, aquest sospir

va valer per omplir de colors

un dia ple de grisos i marrons. 

MENTRE EM MIRAVES

Et vaig voler fer una poesia mentre em miraves,

com si lligar frases mirant-te fos feina fàcil.

Se m’enredaven les paraules als dits

com esbarzers a les cames en un passeig de primavera.

Volia dir-te tantes coses que l’embut de l’enteniment

se’m va embussar com les clavegueres en dia de pluja,

com se m’embussa el sentiment, veient-te somriure,

veient-te els ulls, el cos, els cabells...

Et vaig voler fer una poesia en directe,

com si fos fàcil escriure’t mentre m’estàs mirant

MENTRE ESPERO QUE S'ARREGLI PER SORTIR... -vaig començar a escriure llibres, esperant que la dona s'acabés d'arreglar per sortir...- Groucho Marx

Lluny ja d’aquell moment

en que de manera estrident

el despertador ha sonat

abans que el gall, abans que el sol

abans que la matinada treies el nas.

I segueixo assegut a la taula

amb el cafè amb llet i torrades,

i us confesso que he llegit el diari dos vegades,

que he fet tota la volta a les noticies

d’aquella tele on el 3/24 volta i volta,

parlant de terratrèmols, i desgràcies,

i ella segueix tancada al lavabo,

primer les dents, després la cara,

ara les mans i les cremetes,

deu dits bellugadissos movent-se arran d’ulls,

un pinzell que de manera subtil arrissa pestanyes...

I jo ingenu pregunto...”falta molt?”

i una veu suau i tranqui-la em contesta,

“ja quasi estic”............i silenci.......

I jo que començo a llegir els pilars de la terra,

pensant que potser en llegiré un capítol sencer,

I ella que es posa una tovallola al cap

en forma de farcell i s’esbandeix no se què,

i jo que llenço les escombraries,

les del groc, les del verd, les del blau...

tot ben classificat, total, tinc temps,

ja que he ACABAT, els pilars de la terra,

i ella que agafa la planxa del cabell

i aquella olor de torrada socarrimada,

i jo que no goso preguntar si sortirem avui o no...

i aleshores....com una brisa, com un murmuri,

com un refotut huracà...sona “ell”, el meu enemic...

zuuuuuuuuuuuuuummmmmmmmmmmmmm

zuuuuuuuuuuuuuummmmmmmmmmmmmm,

l’assecador de cabell....i s’atura i penso, ara si..

i ara no, altra vegada zuuuuuuuuuuuuuummm

i jo que recordo aquell dia en que decidit, vaig marxar

deixant-la en el seu lavabo, i quan vaig tornar

al cap de dos dies, encara hi era...

I ara que s’acaba el zummmmmmmmmmmmmm

falta el toc de màgia del pintallavis,

i jo que pregunto....”ja, carinyo?”

i ella que em respon....si em poses nerviosa, tardaré més!!!

més!!!! més!!!! MÉS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Mentre espero que s'arregli per sortir, he fet aquesta poesia

que retocaré i retocaré, les vegades que em plagui,

perquè de temps....me’n sobrarà...

ATRAPAT EN EL TEMPS

Ressorgir del temps que t’atrapa les entranyes

com un pobre aprenent d’Au Fènix,

trencant la terra que et tenalla,

desbordant amb l’instint la matèria que t’enfonsa.

Proposo ressorgir, com aprenentatge de la vida,

com eina indispensable per esborrar errors comesos.

Proposo una nova era basada en la matèria

que es nega de manera obstinada a seguir sent no-res,

a seguir sent mitja persona, mig animal, mig natura,

a deixar de sentir-se atrapat per un passat cruel,

i alhora, per un futur ple d’esperança...

ELOGI DEL CAOS

M’agrada el desordre,

en totes les seves facetes,

en qualsevol de les seves formes.

Aquell desordre perfecte

en el que ho trobes tot,

“perquè tot ha de ser per aquí,

si no ho ha tocat ningú, es clar”.

M’agraden les taules atapeïdes de coses,

com restes d’un naufragi en alta mar

o parada d’objectes als mercats

on poder triar, remenar i si hi ha sort,

trobar a la primera el que buscaves.

M’agrada el desordre mental,

avui penso això, però just l’endemà,

me n’adono que n’estava equivocat,

i penso absolutament el contrari.

M’agrada interrogar-me constantment,

i fer-ho des de el desordre més absolut,

confonent idees, passant d’un tema a l’altre,

com el naufragi, o la taula atapeïda.

M’agrada el desordre en la gent,

que es revoltin, que emprenyin, que molestin,

amb el que sigui, crestes al cabell,

còctels molotov, o caixers xucladors

que escupen fum enlloc de diners

ni que sigui per un dia, o dos o tres.

M’agrada el desordre en el vestir

en el parlar, en el discutir, en fer poesia,

en menjar, en beure, o en dormir...

En canvi quan et miro

veig els ulls ordenats,

les dents precises,

els cabells d’assecador,

el coloret a la cara,

la samarreta cenyida,

els pantalons arrapats,

les bambes de caminar... i m’agrades, vés...formes part del meu desordre...

ET RIUEN ELS ULLS

Dos segons abans
que la comissura dels teus llavis
dibuixessin un somriure,
els teus ulls es banyaven en un mar
de rialles encomanadisses.

SI SABÉS...

SI SABÉS...
Si sabés dibuixar, dibuixaria el teu somriure
pintat amb els colors de l'arc de sant martí,
el roig, el taronja, el groc, el verd,
el blau, l'anyil, i el violeta
amb un fons blanc de les teves dents
quan em somrius tan alegre.

Si sabés escriure, escriuria els teus ulls
fent piruetes amb les lletres,
de la a a la zeta, sense deixar-me'n cap,
amb els seus accents, les comes i els punts
amb aquest fons viu i acaramel·lat
quan em mires, entremaliada.

Si fos valent, correria a buscar-te
per viure les teves alegries i tragèdies,
per compartir passejades i besos,
des que et despertessis de matinada
fins que la són t'atrapés,
i adormir-me relaxat al teu costat.

Si sabés dibuixar i escriure amb valentia...

PAPALLONA

Volava  per l’espai de flor en flor,

era un més dels colors de primavera,

de cop s’aturava sobre la ginesta

i semblava una taca ataronjada

enmig d’aquell groc esclatant.

I de sobte, nerviosament emprenia

una nova volada, buscant, no se sap què.

El nen la prengué per una part imprescindible

de les seves ganes malaltisses de jugar,

estirà els dits i amb una rara habilitat

li agafà les ales, que es van desfer en el contacte.

S’acabà el joc, s’acabà el vol, s’acabà la primavera.

La papallona de colors, sense adonar-se,

havia caigut en la seva pròpia trampa.

La seva bellesa cromàtica va esdevenir la seva mort.

SAXO

Embolcallat de notes

tocava el saxo, mentre plovia.

Els meus dits acaronaven una a una

les tecles de l’instrument amb suavitat

amb una passió continguda, nostàlgica.

Lliscaven àgils pel metall llustrós

com si t’estigues acariciant,

una dansa sensual de dits

sobre la teva pell daurada

sobre les teves galtes,

el teu coll,

les teves cuixes,

el teu sexe...

Els llavis besaven la canya

i el meu aire era com un huracà

per poder arribar a la teva llunyania.

La llengua et llepava de lluny

transformant la matussera música

en màgia, en la teva màgia.

VERB

Jo t'estimo,
Tu...t'estimo...
Ell.....T'ESTIMO...
Nosaltres.....t'estimo, t'estimo
Vosaltres.....t'estimo!!!
Ells...també t'estimo.....

Sincerament, crec que t'estimo.

ABANS QUE ET DESPERTESSIS, AQUELLA MATINADA

Abans que et despertessis aquella matinada,

vaig estar mirant-te, amb tota la nuesa a flor de pell.

Vaig resseguir amb la mirada les teves corbes,

els teus ulls clucs, el cabell, les espatlles, els pits,

i em vaig submergir com l’ictineu  en els teus somnis.

Vaig copsar, el teu respirar compassat i melós,

els teus roncs suaus i terriblement seductors,

les teves mans relaxades sota el coixí prop del cap,

les teves cames creuades, el naixement del teu pubis.

Per un instant em va semblar que em miraves,

dins la fascinant curulla intensa dels teus somnis,

i em va semblar que em somreies amb els teus ulls de mel.

Abans que et despertessis aquella matinada,

em va semblar que el mon s’aturava per nosaltres

i de manera intrèpida i sensual et vaig fer l’amor sense tocar-te.

CONTRABANDISTA

De manera clandestina, la duia dins

com un contrabandista d’amor.

Passava totes les fronteres dels dies

somniant els seus llavis sobre d’ell.

Clandestinament esquivava cada instant

allunyat de les seves mans i el seu olor

com una partida imprescindible de desig.

Desitjant a cada instant, saber-ne alguna cosa d’ella.

ESCOMBRA FORMULA Ú

Es va penjar la bruixa

d’una punta de la lluna

i es va gronxar amb ella

com en un joc infantil.

Després amb la seva millor escombra,

aquella de Formula Ú,

va baixar a la terra planejant,

planejant petons, planejant desig,

i va arribar a la terra flotant

flotant com una bombolla de sabó,

flotant, com floten els amants

amb un bes dolç als llavis.

I s’aturà a la seva finestra

amb el seu somriure màgic,

màgic com la pols màgica,

màgica com els seus ulls,

màgica, com la mateixa màgia

amb la que un dia tot jugant

màgicament la va conèixer,

volant  amb la seva escombra Formula Ú.

MENTRE FÈIEM L'AMOR AMB LA TELE OBERTA...

Mentre fèiem l’amor, amb la tele oberta,

un fanàtic feia esclatar en un temple

un cinturó ple d’explosius que duia a sobre,

i jo t’acariciava un pit, amb tota la dolçor

i la passió de la que el meu desig  és capaç.

I un soldat disparava el seu kelesnikoff

en un indret remot d’un país que desconec.

I els meus llavis besaven els teus repetidament,

i repetidament les bales sortien de la metralladora.

I jo t’acariciava els malucs i les natges,

i a l’Àfrica cremaven un noi homosexual

mentre una munió de gent ho gabava amb el mòbil.

I jo entrava dins teu tranquil·la i pausadament,

i els tancs de guerra trepitjaven nines i pilotes

d’un país mig en runes, on no hi quedaven nens.

I arribàvem a l’orgasme enmig de convulsions,

i un avió esclatava en ple vol ple d’innocents.

I ens acariciàvem, sense pressa, sense pausa,

assedegats d’amor, esgotats de desig

i una dona moria a ganivetades prop de casa...

Mentre fèiem l’amor, amb la tele oberta...

TANGO

Em posaré segur

les meves millors sabates

per a poder trepitjar-te.

La meva millor colònia,

les millors intencions,

i a la butxaca una dent d’all

per allunyar les desil·lusions,

i en aquell moment precís

en que estiguis despistada

deixaré en el teu coll

la petjada del meu bes...

I després, dolçament...

Tornaré a trepitjar-te amb passió.

HIVERN MINVANT

M’he estirat en un camp multicolor

per observar la lluna esquarterada.

Olor de ginesta , rosers i gessamí

i aquella  lluna que poc a poc minvava.

He sentit xisclar  les orenetes,

i els seus vols rasants en bandolera

dibuixant enjogassades les siluetes,

anunciant la luxuriosa primavera.

M’he estirat amb deixadesa

sobre l’herba mig humida

i en un moment de lucidesa

he observat l’hivern que expira.

EL TITOL SE L'HA ENDUT EL VENT

He caminat a poc a poc

sentint sota els peus

la pesadesa grisenca del camí.

En el cel, la Terra que s’ha menjat

de manera goluda tres quarts de lluna,

i a la orella el zum zum del vent..

I malgrat tot

sabent-te lluny

no surts del meu cap.

Tu, de manera repetida

esbarzer enredat al meu cervell,

a tentines al meu voltant,

no t’allunyes ni volent-ho.

Segueixes  present

en cada bufada de vent.