PARADÍS PERDUT

 

Ens hem acomodat al sofà.

Dringuen en el got els glaçons

del whisky escocès, només faltaria.

Seiem al sofà tranquil·lament

a veure morts de l’altra cantó de món

i ens horroritzem. Pensem:

Com és possible que nens innocents

paguin pels pecats dels pares?

I ens lamentem mentre acostem

aquell got de whisky als llavis,

i aquella sensació de sal

del whisky escocès de l’Illa d’Sky,

fa que el paladar es torni golut

i en vulgui una mica més

per treure el gust de fel dels míssils

que cauen sobre un lloc recòndit

de qualsevol racó del planeta destruït,

d’Ucraïna, de Rússia, de Palestina...

I un encaputxat surt clamant no se què

d’un maleït Déu que no existeix,

mentre un pallasso amb un kipà

parla d’un altra Déu venjatiu

i clama i demana més morts,

més pànic, més infàmia més destrucció.

I passa el telenotícies esquitxant merda,

esquitxant merda i més merda

i un bocí d’aquella merda infecta

ens cau dins el got de Whisky

que no deixem de beure ni un instant,

perquè tot ens és igual, tot ens la bufa,

perquè tot és un fastigós festival de sang

de sang innocent , de carrers derruïts,

de vides i il·lusions amputades.

Il·lusions i vides que queden lluny,

massa lluny del sofà, massa lluny del Wuisky...

I després, tancarem la tele, agafarem el mòbil

i farem un tuit...