M’he bressolat en els teus ulls,
que com dues gotes d’aigua
han beneït les busques del temps.
Aquell temps que se’ns esmuny
com la sorra del vell rellotge
entre les vores del vell sofà.
M’he bressolat com quan era infant
i em gronxava del gronxador del parc
i somniava arribar amb els peus
a la lluna i les estrelles llunyanes.
M’he bressolat com mai dins teu,
sobre teu, al costat teu, amb tu...
M’he bressolat com si no existís
aquella llei tan absurda de la gravetat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada