que a voltes els arbres ploren,
els silencis es fan ensordidors,
i el cant dels ocells fa eco.
Hi ha tanta solitud a la muntanya
que les passes cruixen escandaloses
sobre la pinassa morta i escampada
i se sent el caminar de les erugues
que en posició de tren de la bruixa,
dibuixen tirallongues al•lergèniques.
Hi ha tanta solitud a la muntanya
que s’intueix el vol aleatori de les fulles,
i el xiulet del vent, i la rosada
l’aleteig embogit d’aquell pit roig
que va feliç de branca en branca.
Hi ha tanta solitud a la munytanya
que la primavera hi ha muntat un cavallet
i es disposa a pintar, una lluminosa matinada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada