DISSIDENT

sóc un dissident

aquella nota que desafina

de l’obra musical quasi perfecta.

El verb erròni de la poesia total,

l’ingredient que espatlla la menja,

el toc de gel que aigualeix el wiski,

la veu que pixa sempre fora de test.

Sóc també un sediciós

i m’alço tumultuosament amb mi mateix

per impedir-me de vegades ser feliç.

I estic en contra de les lleis, ho reconec,

i en contra de la pau i de les guerres.

Sóc dels meus, fins que els meus manen,

i aleshores, retorno sense por a la sedició.

També sóc rebel

perquè sóc contrari a la obediència

i m’alço en armes cada matí en sonar el despertador,

en posar la ràdio, en escoltar les notícies, en respirar.

I violentament, escric paraules i torno a pixar fora de test.

Escric i escric, sense rimes ni mètriques, ni sentit,

I disparo els meus canons a tort i a dret,

i em dissolc com un sucret –moré- , en l’absurditat,

en aquesta caricatura grotesca en que m’he convertit.

I fet i fotut, em declaro, sense embuts cada mati

dissident també de mi mateix...