Aquell dia gris i plujós
va decidir tancar l’ordinador.
Va agafar el teclat, la pantalla, la torre,
la impressora, el bolígraf, el bloc,
la imaginació, la destresa, la tendresa,
les idees, les il·lusions, la tristesa,
l’alegria, la nostàlgia, la melangia,
i va obrir la bossa de la brossa,
aquella capaç d’encabir-ho tot
i, com manen els cànons de bon ciutadà,
ho diposità tot al contenidor de reciclatge
dels poetes que llencen la tovallola.
aquell que no te color, ni obertures.
Va oblidar aquells ulls i aquell somrís,
el frec d’aquella mà, l’escalfor del pit,
aquell bes furtiu, l’abraçada càlida.
Va oblidar-ho tot, d’una sola volada.
S’assegué en el primer banc que va trobar
en aquell parc on jugaven els nens
i els ancians esperaven la fi, i es deixà anar.
Tranquil·lament, pausadament, conformat.
Poques hores després, trobaren el cos
sense ànima, sense esperit, sense poesia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada