Amb la corda a la mà
i després de veure el darrer telenotícies,
va marxar al bosc en aquell dia gebrat.
Es va despullar, notant els calfreds
que li solcaven la pell en plena tardor.
Va notar sense embuts la pell de gallina,
el desassossec de la respiració,
el baf, cada vegada que exhalava l’aire.
Es va abraçar a l’arbre de manera tranquila,
aquell roure que havia admirat de petit,
el mateix que havia fotografiat tantes vegades,
el que havia compartit a les xarxes, el seu.
No hi havia tristesa, no hi havia por,
no hi havia res més que una clara decisió.
Va fermar la corda a la branca més ferma,
aquella branca que li havia servit d’infant
per penjar el gronxador que el feia volar.
Va fer aquell nus, que havia aprés a fer
de manera enjogassada en el temps de jocs.
Va passar la corda pel coll, després de besar-la.
Es va enfilar com un mico per l’arbre costerut,
i quan va creure que el cos era prou amunt,
va abraçar l’arbre amb força i va saltar.
Va saltar al buit.
En pocs segons, s’havia convertit
en part d’aquella natura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada