Anava i venia com el mar
que picava les roques mil•lenàries
de manera violenta i repetitiva.
Anava i venia i els seus ulls d’infant
no deixaven de fascinar-se en cada batec.
No havia anat a escola. Aquell dia no.
De fet no tornaria a anar-hi mai més.
Fart de les burles i les bromes,
fart dels companys i companyes
de la indiferència col•laboradora
i de la ceguesa dels professors,
havia triat com a companya la soledat,
una soledat que l’havia dut aquell fred hivern
a la vorera de les roques que solquen el poble.
Amb ella va estar debatent la conveniència o no
del llarg viatge que havia programat.
El va acabar de convèncer la gavina,
aquell animal alat i carronyaire,
que li va fer veure, que calia volar,
deixar-se anar, acabar amb tot.
En Jokin, va saltar.
Els agressors van ser castigats una setmana.
Una vegada més, la barbàrie va resultar impune.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada