A l’albada,
em deixo portar
per la barca dels somnis.
Aquella hora dolça
en que els ulls busquen llum,
i sols veuen foscor.
On el rellotge sembla aturat
i els gossos borden a
la lluna.
En que les lascives bruixes
descavalquen de l’escombra
i acaricien els gats negres
que dormen a les teulades.
Aquella hora on les campanes
fan de notaris lletraferits
i les samarretes baten alegres
als terrats mentre s’eixuguen.
Aquells instants precisos
en que el cervell repassa els dies,
en que el sentiment destria emocions,
en que el cor batega relaxat
mentre el sol mansament
treu el cap de sota els núvols
amb una mandra malaltissa
i infinitament encomanadissa.
A l’albada,
tot desperta i tot mor a la vegada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada