Va marxar
pràcticament sense acomiadar-se,
com si un mal vent se l’hagués endut,
quatre retrets, un cop de porta,
quasi sense dir un sol mot.
Va carregar la motxilla de somnis,
i va sortir a la carretera a esperar el bus
que potser la portaria al no-res o a l’infinit.
Suposo que va plorar unes gotes,
vaig sentir de lluny una espècie de sanglot,
no podria pas jurar-ho ni negar-ho.
Va marxar
amb la il·lusió per bandolera
i ens va deixar una caixeta plena de records,
de xerrades i rialles, de sospirs i complicitats,
de buidors i nostàlgies. De vivències.
En tancar la porta, ens envaí una buidor,
un malestar, una gens fingida enyorança.
Tots sabíem que s’equivocava,
i tots la vam acomiadar com si marxes de festa.
Les seves darreres paraules van ser:
equivocar-me, és la meva manera de ser lliure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada