La noia del pa cada dia em somriu,
te els ulls ametllats d’un marró molt viu.
Mentre agafa les barres, em saluda i em parla
amb el seu català, d’allà prop de la pampa.
En el seu gest mecànic, hi veig complicitat,
me les dona i les cobra, somrient d’amagat.
Si ha guanyat el Barça, em fa un gest amb el dit,
i si fa mala cara, es que ha guanyat el Madrid.
Són només uns segons, amb la noia del pa
i tornant a somriure, tant sols diu, fins demà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada