Et miro entre baves de sang.
Et miro als ulls amb la vista enterbolida,
la vida se m’esmuny per moments,
i ja no en veig un, en veig dos o tres.
Contemplo l’espasa com s’acosta al dors,
i segueixo mirant-te, com si no et veiés.
Segueixo sense entendre res del que ha passat,
sense capir el perquè de tanta violència gratuïta.
No he entès, aquelles punxes de colors
que em perforaven una vegada i un altre.
No he entès la punxa llarga d’aquell home a cavall.
No he entès els crits de joia de la gent,
ni la música repetitiva del pas doble,
mentre una i altra vegada la vida em fugia.
No he entès el joc macabre de la capa vermella,
ni el teu vestit de lluentons absolutament ridícul.
No he entès la festa de la que era protagonista.
No he entès res...
La meva única culpa, haver nascut brau.
La teva, haver nascut assassí despietat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada