A FREC

Caurà, plàcidament l’estiu sobre les espatlles nues
desfent-se poc a poc com un sucret en aigua,
llepant amb llengua de foc, els xiprers i les maduixes,
daurant els camps i les hores càlides, d’esperes brunes.
I acaronarem les fulles grogues, talment joguines d’infantesa,
o petits tresors, o petxines d’aigua salada, o miralls de fantasia,
estremint-nos per l’encís de la fràgil bellesa que ens regala.
I sentirem la pell torbada, esdevenir granulada pell de gallina,
en fregar amb els dits la fina esquena, els malucs, els pits i aixelles.
I mirarem embadalits la lluna nova, cada nit per estrenar,
i creurem il·lusos que tot és allí tant sols per nosaltres,
que cada constel·lació duu gravat el nom de l’altre,
i cada estel fugaç, el traç de la seva signatura.
i ens gronxarem com nens petits a les pupil·les de l’altre
com si no esperéssim altre cosa, com si fos l’oasi.,
com si el joc fos tota finalitat de la companyia que ens farem,
com si els petons ens escalfessin l’oratge, i la memòria.
Com si la neu del golut hivern esdevingués aigua
sota els nostres peus calents, d’amor i de desig.
I recorrerem els racons amagats tant sols amb la mirada,
i vencerem el fred amb la il·lusió de que algun dia
una eterna primavera ens fes el regal inesperat,
d’un preciós ram de roses de milers de colors diferents,
i que l’olor groguenc de la ginesta ens anuncii
que tot recomença, i que la teva espatlla segueix fregant la meva,
la teva mirada s’emmiralla en els meus ulls,
la teva pell juga a confondre’s amb la meva...
La teva vida em segueix en paral·lel...

I la nostra bruixeta de cartró
encara ens fa l’ullet, tota bonica i picarona...