Sento un plor
un plor d’endins
que fuig de la guerra
nat fora de temps,
d’un odi innocent
d’un crit estripat,
d’un temps embogit,
d’un temps desquiciat.
Llençols blancs i nets,
matalassos assèptics
recollits de l’horror,
plor de derrota
por d’exiliats.
Gemec de qui perd
la vida, el temps,
la llibertat.
Sento unes mans
blanques com d’àngel
que acullen els cels
que brollen de dins
que taquen llençols
robats de les guerres.
furtats dels desgels...
I en un petit racó
aquella rialla
el petit miracle
de l’Elisabeth...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada