PRESBÍCIA

En sortir el sol

i sense veure-m’hi , coses de la presbícia,

palpo les cantonades de la casa

buscant aquell racó obscur i plàcid

en que acarono el teu cos suau.

En que el contorn dels espais

es transformen en pell ,

en pel eriçat i humit,

en plaer contingut.

I et veig, sense veure’t,

i t’ensumo amb el nas tapat

sense ni saber-te  la colònia,

i sento el xiuxiueig dolç

d’un “vine”...

I em deixo dur per l’instint

i et segueixo pels passadissos

amb la teva camisa blanca voluble

que transparenta l’aureola dels pits

terriblement erotitzats,

com els teus llavis,

com la teva

veu.

La teva

veu...

Tinc por de despertar

tinc por d’obrir els ulls

i no poder veure’t...

Maleïda presbícia...