17.5.18

PRESBÍCIA




En sortir el sol
i sense veure-m’hi , coses de la presbícia,
palpo les cantonades de la casa
buscant aquell racó obscur i plàcid
en que acarono el teu cos suau.
En que el contorn dels espais
es transformen en pell ,
en pel eriçat i humit,
en plaer contingut.
I et veig, sense veure’t,
i t’ensumo amb el nas tapat
sense ni saber-te  la colònia,
i sento el xiuxiueig dolç
d’un “vine”...
I em deixo dur per l’instint
i et segueixo pels passadissos
amb la teva camisa blanca voluble
que transparenta l’aureola dels pits
terriblement erotitzats,
com els teus llavis,
com la teva
veu.
La teva
veu...
Tinc por de despertar
tinc por d’obrir els ulls
i no poder veure’t...
Maleïda presbícia...