CARTER

No t’adones de com de trista és la tristesa

fins que decideix colpejar-te entrant a casa

i convertint-se en okupa de les teves hores.

I quan penses que ja no hi cap més tristesa,

s’obre a cops de colze, una mica més, i més...

Aquella trucada terrible de bon matí,

aquella veu trencada, aquell plor...

Aleshores et vesteixes i surts al carrer

surts a caminar per relaxar, per pair.

i arribes al lloc de la festa, al bar,

el lloc on sempre hi ha riures i cervesa,

on hi ha cants, futbol i olor d’herbes,

i el trobes ple, ple de gent jove, a dins,

al carrer, asseguts al terra, sota l’ombrel•la,

i perceps un silenci ensordidor i crepitant,

uns plors feridors, una immensa tristesa

i infinites abraçades, dolços petons...

I perceps una amistat indestructible,

una buidor impossible d’omplir

un amor desmesurat pel que mai més

ja no compartirà, aquesta tristesa,

aquestes abraçades, aquests petons...

I et revoltes amb la vida i les seves bromes,

i penses que tot és culpa d’un mal guionista,

i et cagues en tot, sense que el tot tingui cap culpa.

I busques urgentment, desesperadament

una espatlla per omplir-la de llàgrimes.

Molt bon viatge amic