QUAN PLOU A LEKEITIO

Quan plou a Lekeitio, plou.
El mar s’ajunta amb el cel i descarrega a plom
tota la ira dels Deus, sobre els caps de la gent.
No n’hi ha prou amb paraigües, plou cruelment,
plou insistentment, plou amb fúria i desig.
Els cargols no surten dels caus, viuen fora
i passegen pels camins amb txapela entre les banyes,
txapela impermeable, de les cares, m’ha dit l’Elosegui.
Quan plou a Lekeitio, plou.
I les barquetes queden amarrades al port bellíssim
com a reclam pels viatgers que els acaronen a fotos,
i les xarxes reposen sobre, les xopes pedres del port,
orfes de peixos, d’onades, d’algues i de salabrors,
a mercé de que alguna dona coqueta i presumida,
n'agafi un bocí, per a fer-se un foulard pel coll.
Però les traineres surten orgulloses i ufanes
remuntant les onades a força de braços tossuts,
de noies i nois sense por, inconscients o potser valents,
mai se sap com es pot catalogar la gent,
i els veus saltant onades embravides i sents el crit
estripat i salvatge del patró de la fràgil embarcació
i com els remers colpegen l’aigua amb el rem sense descans.
Però quan plou a Lekeitio. Plou.
I quan el cantàbric s’encabrona, ocupa espais
i salta per sobre l’escullera i omple d’escuma
voravies i restaurants, carrers i persones,
botigues i persianes, vides, i bodes, si n’hi ha.
I després, torna la calma i plou suau,
i sols queden els cargols, que lentament amb txapela
d’aquelles impermeables que diu l’Elosegui
tornen calmoses al cau, al que mai no arriben,
perquè a Lekeitio, sempre plou...
I quan plou a Lekeitio....Plou prou.