En el silènci d'una esglèsia escric.
Una esglèsia incrustada en una roca
on l'altar fa pujada, i arriba al cel físic,
d'on pengen vaixells de fusta en miniatura.
Respiro humitat entre figures icòniques
d'una religió en la que no crec,
d'un Déu, que penso inexistent
-de fet, no crec en cap-, però
-sempre hi ha un però en tota afirmació-
però sento pau ara mateix,
malgrat els sants amb túniques fúnebres,
amb creus a l'esquena i llances a les mans,
sento pau, deu ser el silènci, tant sols trencat
per les onades llunyanes del Cantàbric violent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada