i el món va desaparèixer per mi.
Tot va ser ràpid, massa ràpid,
massa ràpid per saber que feia,
massa ràpid per entendre-ho,
massa veloç per inclús gaudir-ho...
Em va alçar la ma per darrer cop.
Sense saber com, sense pensar,
sense saber d’on treia la força,
sense saber d’on sortia el coratge,
massa ràpid inclús per gaudir-ne,
per entendre-ho, per capir-ho.
Aquell ganivet de cuina s’arrapà a mi,
la meva ma era el seu motlle perfecte
i en descarregar la seva fúria,
tot s’aturà, el cop, el mal, la sang...
Amb una destresa desconeguda
la meva mà es dirigí al seu ventre.
Cares de sorpresa, estupefacció.
Ell em mirà, sense entendre,
massa ràpid tot plegat per pensar,
massa ràpid per gaudir-ne.
El seu cos es desplomà lentament,
com en càmera lenta de pel·lícula.
Em mirava, no hi havia retret
tant sols incredulitat, estupor.
“Ella, que no servia per a res,
que no era res sense mi...
havia estat capaç...”
Massa ràpid per gaudir-ne,
malauradament...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada