Avui conduïa
poc a poc
el camí cap
a la feina em semblava absurd.
Tanta verdor
al meu voltant en una tardor
que tot just
treu el cap entre boires.
Els contorns
encara difuminats de les Alberes,
i la grisor
del mar, terra enllà a l’horitzó.
El cotxe de
darrera em feia llambregades
entre
suposats renecs i altres improperis,
potser feia
tard, potser no duia la música
que sonava
tranqui·la al meu cd,
Udazken
koloretan, els colors de la tardor,
les notes de
Lertxundi em besaven l’oida,
i
m’empenyien a seguir conduint tot el mati.
He parat a
compar el pa, al lloc de cada dia,
les mateixes
dos barres, el mateix preu,
la mateixa
dependenta, el mateix somris.
Conduïa poc
a poc, camí de la feina,
aquelles
hores absurdes perdudes
en la
immensitat d’una fi que no t’importa,
i m’he
creuat amb la gent de sempre,
els carrers
de sempre, el semàfor de sempre,
les hores
infinites per davant, cridant-me.
I finalment
el cotxe ha aparcat, al lloc de sempre,
i he deixat
els colors de la tardor,
els
somriures dels prats, les il·lusions,
el cel blau
intens, l’horitzó, el mar,
les boires,
els contorns, les Alberes...
La vida ha
quedat fora un dia més.
Soc a la
feina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada