19.00 hores,
divendres,
sec a la
porta del Zara,
passa la
gent pel carrer,
la vella que
a penes camina
i que dona
gràcies a la pròtesi
que li ha
millorat el dolor
que abans
sentia a cada passa.
La dona que
torna a casa
pensant en
el sopar, els nens,
l’home, el
curs que està fent
d’aquella
llengua estranya,
que no
serveix per a res, però l’omple.
La parella
de recent separats,
que s’han
conegut per internet
i han refet,
no saben ben bé què,
i passegen
agafats besant-se
com dos
adolescents enamorats,
convençuts
que ara sí l’han encertat.
Les dues
noies que parlen
d’aquella
amiga comuna
que aquella
tarda no les acompanya,
i del bé que
li queda el modelet
que va
estrenar a la darrera festa,
per no
parlar dels ulls tant bonics que te.
La parella
de vells que compten les hores,
els minuts,
els segons que els separen
de poder
tornar a veure els nets,
aquell
tresor que dia si, dia també
els fills
els deixen per fer-los de cangurs.
El pidolaire
que avui ha recaptat 50 euros,
la sud-americana que te cura
de l’anciana
de la casa del costat,
que te bona
salut i sap que li durarà anys,
garantint-li
així la feina i l’esplèndid sou.
El noi que
fa malabars i que cada dia se supera
en aquell
truc que abans tant li costava,
la
dependenta que esbufega tabac
esperant que
passi ràpid l’hora per tancar,
i poder anar
a buscar el xicot,
amb qui
compartirà sexe
fins a altes
hores de la matinada...
19.00,
divendres
sec a la
porta del Zara
i contemplo
atònit
que fa
estona que miro,
i que malgrat
que tothom sembla feliç,
ningú
somriu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada