Vaig dibuixar-te entre les roquescom en un somni calent de ple estiu.
Nua, amb tota la teva bellesa exultant.
Eres com un àngel acabat de davallar
terriblement bonica i inabastable.
Poc a poc el temps golut se’t va empassar
com s’engoleixen i s’esborren les idees,
lentament, pesadament, et feies fonedissa
i retornaves als teus llimbs del més enllà,
allí on tota veritat és perfecta i absoluta.
Fugies de mi, i sols quedava impregnada
la imatge quasi irreal d’aquella roca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada