TACTE

Com una nina russa
entraves una i altre vegada dintre teu
desapareixent com per art de màgia
davant els meus ulls entristits.
Mai el tacte aconseguia acaronar
el teu cos fràgil de nina menuda
ni tampoc besar el teu rostre empolainat.
Tot es perdia en el trist amagatall de tu mateixa,
com en una mala pel•lícula d’art i assaig
on res mai no sembla el que és
i tothom sospita què és el que sembla.
Com una nina russa,
el teu cos es transformava en altres
cada vegada més grossos, mes ambigus,
i amb un tacte cada cop menys delicat.
Entraves aleshores dins una capseta de música,
totalment estranya emmudida i desafinada.