Vaig aprendrem de memòria la teva olor,tant li feia si et perfumaves o no,
sentia de lluny la teva fragància dolça.
La vaig aprendre per supervivència
sense ella potser hagués perdut la facultat d’olorar
o simplement tot hagués agafat aquell tuf ranci
que fan les coses poc importants, les oficials.
Ara el teu olor és el meu opi, la meva droga,
i la tinc memoritzada pels meus instants de solitud,
i la repasso i repeteixo com una cançó enganxosa.
Sense la teva olor,l'olfacte seria un sentit, sense sentit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada