OÏDA

Mentre em parlaves
els peus se'm movíen,
no en sé gens de ballar,
però em movia un valset suau
xiuxiuejant-me a la orella.
El sol de tardor a la cara,
i a l'oïda, la fragilitat volàtil
d'una veu melosa i divertida
disposada al somriure còmplice,
oberta, planera i valent,
com el vent tramuntanat
que ara es desperta entremeliat
fregant-nos la cara fresc i violent,
i ens omple els peus de fulles seques,
roges, meravellosament marcides
per la inquietant tardor que truca a la porta.