LA BRUIXA DELS ÀNGELS

En el silenci de la sala
em vaig acostar a la bruixa
que parlava dels àngels.
Em va agafar de les mans
i em va parlar amb veu suau
de la mare natura i els esperits,
dels punts de llum i els colors de l’aura,
que no existia el jo, sinó el nosaltres.
Em deia que estava allí per a servir-me,
i que m’estimava profundament.
L’escoltava a ulls clucs hipnotitzat.
Finalment em va dir que els diners
no eren res, no eren el fi, sinó els mitjans...

Aleshores em va deixar anar les mans,
em va abraçar com feia temps que no ho feia ningú...

I em va cobrar vint euros...

LA NIT

Em fascina la dama negre que em trastorna els sentits,
silenci, grills, cançons de taverna que venen de lluny
la nit amics, la nit, vella amiga indispensable
que et fa de còmplice i de delatora a la vegada
que t’alça en braços i et deixa caure si a ella li ve de gust,
que t’emborratxa i et tortura i et fa salvatge,
la nit amics, la punyetera nit que t’embriaga.
Se senten de lluny els petards i el crepitar de les fogueres,
sento l’olor de la coca i el soroll de l’ampolla de cava
i m’estiro a veure les estrelles, és la calorosa nit de sant Joan
que de puntetes ens anuncia l’arribada de l’estiu.
La nit amics, la excitant nit més curta de l’any.
I de sobte el silenci que et deixa inert als llençols,
tant sols el lladruc d’un gos fascinat per la lluna plena.
I tot es torna poesia senzilla als teus ulls al•lucinats
i entres sense adonar-te al mon dels somnis de nit
que et fan volar i t’allunyen de crisis i desastres,
la vida es modela al teu gust amb escenes delicioses
protegides per la fragilitat seductora de la nit.
La nit amics, la nit, una caixeta de tresors infinits.

OVIDI....

DESTIL·LES NUESA

Destil•les nuesa
quan em mires amb ulls de desig,
quan obres les mans per acaronar-me,
o em parles amb mots suaus i calents.
Destil•les nuesa en cada imatge regalada,
nuesa madura, nuesa atractiva, contundent,
i et fas protagonista dels meus somnis humits,
o reina implacable de tots els instants plaents.
Aleshores, destil•les encara més nuesa,
quan en tancar els ulls per dormir
te m’escapes entre somnis enjogassada,
corrent nua pel jardí, i ballant a la llum
de la teva lluna plena, plena de desig.

MIRES LA FINESTRA

Mires la finestra
i davant, els llibres.
Les gotes mullen el vidre entel·lat
pel propi alé de l'enyorament.
Mires la finestra
i el mon et sembla un joc emboirat,
un laberint calidoscòpic ple de trampes.
Plou davant el vidre
i et sents mullada per dins,
i entre les dents de manera incomprensible
se t'escapa un somriure que no entens,
un acte trampos provocat pel propi cos.
Un instant en que la vida et sembla diferent,
millor, plena de llums, on s'apareixen uns ulls
que et fan somniar, que et fan arrapar
a una serie de vivències complicades
enganyoses,i a voltes terriblement absurdes.
Mires la finestra i de sobte, ha parat de ploure.

LES RATES –Aznar-

Les rates surten de les clavegueres,
i es llepen entusiasmades les unes a les altres.
Repassen meticulosament totes les sobres de la festa
engolint sense pudor les restes humanes i inhumanes.
Una vegada satisfetes, s’abandonen a l’acte luxuriós
i es reprodueixen amb la única finalitat monstruosa
de perpetuar l’espècie i engrandir els seus egos putrefactes.
Les rates, es reparteixen premis i avinences
per tal de guarir-se les unes a les altres les ferides,
mentre el mon contempla estupefacte, atònit i dòcil
la macabre orgia del maleïts rosegadors feixistes.

OLELE OLALÀ SER DEL BARÇA ÉS, EL MILLOR QUE HI HA

Èxit del II Sopar Literari. Quim Ponsa guanya el VI Premi de Poesia de Vallromanes
28/04/2010

Quim Ponsa, de Navata, fou el guanyador de VI Premi de Poesia de Vallromanes amb l'obra "Cels de Porcellana". Va rebre el premi en el decurs del II Sopar Literari que es celebrà la nit de dissabte 24 d'abril, una vetllada que va aplegar a prop de 130 persones que gaudiren d'un àpat servit pel Restaurant Can Poal, dels recitats poètics espontànis, de l'actuació de jazz, dels regals i de les sorpreses que deparà un acte que va agradar a tothom i que confirma l'èxit d'aquesta proposta que, esperem, tingui continuitat.

REFOTUDA PRIMAVERA

D’on vens amb aquesta olor de romaní?.
No veus que la primavera serà curta?.
Que els ocells niuaran sobre el teu front
mentre tu mires encuriosida com floreix la farigola?.
Seguiras esperant que creixi la ginesta sense fer res?.
Trepitjaran les teves passes el terra que fa uns pocs dies era gebrat?
I els pulmons? Creus que són bones pels pulmons aquestes flaires?
I no diguem dels ànims...deixaras que el teu cos es vitalitzi
tant sols per l’influència d’una punyetera estació?.
De veres no penses fer res per fer que passi de seguida?.
No penses obviar tanta falsa il·lusió cromàtica, tanta olor, tanta alegria?.
Et deixaras portar per l’exaltada fragilitat dels dies que s’allargassen?.
No et fot veure com s’escurcen les faldilles de les joves,
com s’allarguen els escots, com la gent somriu després del fred?.
Em sorprèns, en serio que em sorprèns,
veig que has optat per ser feliç i no ho entenc.
Amb tanta crisi, tanta desgràcia, tants mals de cap, tant d’atur
i tu saltant pels marges... visca la primavera, visca la primavera!!...
Tu mateixa, però saps?, en pocs dies, tot es torrarà sota el sol justicier,
i tornaran les boires reparadores de la tardor,
i els nadals alegres de El Corte Ingles,
i aleshores, que et quedarà de la refotuda primavera? Ni el record...
En aquest mon hem vingut a patir estimada amiga
I si no ho entens, sempre quedarà gent assenyada
-i sobretot alèrgica- com jo, per recordar-t’ho.

BARÇA, CELTIC, MAI CAMINAREU SOLS

NO NAY NEVER

NEU A LA PLATJA

Seiem nus a la platja escoltant la brisa
amb tots els sentits en estat d’alerta
les nostres mans s’entrellaçaven fortament
mirant l’onatge salvatge després de la tempesta.
La neu havia deixat els nostres cossos gelats
i ens havia transportat com nens petits
a la mes tendra infantesa, mirant les volves
que juganeres, havien transformat el paisatge.
la meva ma buscava el borrissol del teu sexe
i els dits intrèpids cercaven la seva humitat penetrant.
Tu jugaves amb la pell que s’aixecava prop del pubis
i l'anar i venir de la teva ma, succionava tot el salnitre,
mentre la meva vista dibuixava horitzons inabastables,
llocs on el desig és intens i inigualable,
terrenys abruptes, on el descontrol s’ensenyoreix,
on els llavis s’obren de bat a bat, on la respiració es trasbalsa
llocs on, en un instant grates el cel amb ungles de porcellana
i la brisa, et retorna en pocs segons a una terra flonja,
on tot esdevé un paradís de pau.

MERCANTIC 2009

ABSÈNCIA

Avui tampoc hi ets
i en la teva absència hi descobreixo nuesa.
Em passejo sol i abatut en el record de la teva pell,
com en un recorregut plaent per la teva essència.
Endevino el gust dels teus llavis desapareguts
tant sols en la buidor del teu no ser-hi,
i em deixo anar gronxant-me entre els teus pits.
Avui amenaça pluja i en la humitat de l'ambient
n'imagino la teva en el palmell de la meva ma,
entre la destreça dels meus dits àvids de tu.
Avui tampoc hi ets i et sento molt present.

UNA JOIA

LA BRUIXA BORROSA

La bruixa borrosa
salta a tentines pels terrats
i seu a la vora de les xemeneies
a mirar la lluna plena del capvespre
enrogida de vergonya i de luxúria.
I parla als estels de la nit
i els explica bogeries sensuals
amb les volàtils faldilles arremangades
tot lluint escots picants i sinuosos.
La bruixa borrosa
fa temps que va perdre l’escombra,
i imagina itineraris perversos i morbosos,
llocs on la imaginació està per sobre del real
i que la fan transportar a paisatges alats
que la retornen a instants que semblen oblidats.
La bruixa borrosa
manté la cuirassa enllustrada,
que l’aïlla dels plaers més goluts
i dels instants més macàbres.

PEPE RUBIANES PER SEMPRE

LENT

Lentament
com una vareta encesa d’encens,
com un terròs de sucret en aigua,
com una repetició en càmera lenta,
com un dit que et corre per l’esquena,
com una tarda avorrida de diumenge,
com el bategar pausat d’un nen que dorm,
com la passa decidida i lenta de la tortuga,
com el fum de tabac d’una pipa reposada,
com la sínia lluminosa d’un parc d’atraccions,
com un valset d’Strauss tocat amb mandra,
com les onades d’un mar encalmat i llis,
com una pel·lícula plom d’art i assaig,
com els caminadors d’un ancià que no camina...

... com els meus llavis quan s’acosten als teus mentre dorms.

Lentament, com s’acosta el meu cos al teu enmig dels somnis...