Mires la finestrai davant, els llibres.
Les gotes mullen el vidre entel·lat
pel propi alé de l'enyorament.
Mires la finestra
i el mon et sembla un joc emboirat,
un laberint calidoscòpic ple de trampes.
Plou davant el vidre
i et sents mullada per dins,
i entre les dents de manera incomprensible
se t'escapa un somriure que no entens,
un acte trampos provocat pel propi cos.
Un instant en que la vida et sembla diferent,
millor, plena de llums, on s'apareixen uns ulls
que et fan somniar, que et fan arrapar
a una serie de vivències complicades
enganyoses,i a voltes terriblement absurdes.
Mires la finestra i de sobte, ha parat de ploure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada