Sóc el pinyol de préssec
que ensorres en el test
i que rego de manera compulsiva
esperant aquella petita branqueta
que es converteixi en un branquilló
que amb el temps doni un fruit
que jo mai no tastaré.
Sóc aquella petita espurna de vida
insignificant, que té l’esperança
utòpica, llunyana, absurda
que gràcies a l’aixoplug de la terra,
de la foscor, de la intimitat remota,
pugui crear alguna cosa
que valgui la pena de ser conservada,
que valgui la pena ser mastegada
en els moments de nostàlgiques postres
pels que vindran temps a venir.
Quan ja no hi sigui.
Sóc com un cos inert, que espera
que l’esperança no se l’endugui
aquell temporal que mai no ha estimat.
Sóc una cosa insignificant i ridícula
que albira alguna cosa millor.
Sóc, creieu-me, aquella llavor
totalment violable per qualsevol insecte
en forma de tisores, que em menjarà per dins
mentre intento germinar en aquell test
barat, brut, mig esmicolat i vell,
on voluntàriament em vaig plantar
per aïllar-me de tot i de tots
i crear de manera clandestina, un nou Alien.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada