ÒVUL

 

Enyoro aquell germà

que vaig deixar enrere

en aquella cursa frenètica

movent la cua cap a l’òvul.

Semblava bon nano, realment.

Semblava inclús, millor que jo,

però jo vaig ser més ràpid.

Segurament, ell hauria estudiat,

segurament, hauria estat un filòsof,

o un gran artista, o un...

però jo vaig ser més ràpid.

És possible que hagués estat més guapo,

que hagués tingut més do de gents,

més afable, més simpàtic, més empàtic,

però jo, vaig ser més ràpid.

Enyoro aquell germà

amb qui colze a colze

vaig fer els últims metres,

els últims centímetres...

i també tots els altres

que venien al darrera,

que eren massa lents,

massa ganduls,

desganats...

Però jo, vaig ser més ràpid.

I encara vaig tenir temps

d’anar deixant molles de pa

pel camí, com el conte,

perquè ja intuïa que elles tres,

també serien les més ràpides

i així descartar dreceres inútils

en la seva cursa cap a l'òvul.