La noia del paraigües
baixa lentament pel
camí
esquivant bassals i tristeses.
Té encara al magí
la melodia enganxosa i fresca
de l’últim instant a la llar.
Porta com sempre
aquella motxilla feixuga
on els records es barallen,
on el temps s’amuntega
sense cap mena d’ordre
sense cap privilegi.
La noia del paraigües somriu,
perquè sap que tot batega,
que res és prou transcendent
per robar-li l’alegria.
Finalment la noia s’atura,
plega el paraigües
i deixa que l’aigua
li amari la pell
en una immensa
demostració
de llibertat...
...I em regala un somriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada