SAGNEN ELS CARRERS

Sagnen els carrers

i tant sols sal per curar les ferides.

Sal que cicatritza però no esborra,

sal perquè ningú no oblidi, ni perdoni.

Sagnen les cantonades

com sagna l’adolescent la primera regla,

amb la sorpresa i l’estupor del que ignora,

amb la certesa que mai res no serà igual.

Queden impregnades a les pedres

el dolor i la ira de l’esclau de la metralla,

el dolor del qui ja no creu en res

i ja per no tenir, no te ni casa, ni esperança,

ni demà perquè l’avui és fugisser i incert.

Ressonen pels temples les pregàries

a uns deus en minúscula que fa temps

han claudicat i resten a l’atur sever.

Surt la lluna roja, sobre les muralles

i penetra dòcilment a les mesquites

que dibuixen la silueta a la sorra del desert

i les palmeres traspuen llàgrimes salades

que cicatritzen també el sofriment

de l’odi criminal del fanatisme.

Sagnen els carrers

d’aquest territori en constant menstruació.

I el mon, que els nega les compreses...