Se m’han quedat versos al coll
d’aquells que costen d’empassar
quan les tardes són abruptes
i les noves, poc noves i tristes.
He quedat moix com el cel
ple de núvols grisos a l’esguard
i pel cap giren imatges llunyanes
d’altres tardes més joioses.
Encara no he pogut empassar
els mots que com punxes
estripaven la gola i paladar
i els he escopit sense clemència.
He vist la silueta allunyar-se
temps i espai enllà lentament,
i he copsat en els núvols negres
dibuixos anàrquics i burlescs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada