TOT D'UNA

Tot d’una, ha estat trencar-se les paraules

i començar, quasi de manera espontània a ploure,

com llàgrimes grosses i humides, i el llamp colpidor

que esguerra violentament la foscor, i el tro

i el plor, i el dol, i l’adéu i de sobte l’enyorança

terrible i esvelta com una madona de quadre

d’aquell museu de l’espant que t’evoca solitud.

Tot d’una la fi, de sobte la terrible buidor

i aquella humitat malaltissa i les gotes a la finestra,

i el cel enrarit que t’espanta, que m’espanta

com un monstre terriblement arrogant i facinerós.

 Surto al carrer i em deixo amarar de tot això

i l’olor de terra mullada em retorna calmosament

al meu somni , aquell del que m’han despertat violentament