5.9.17

CLEO

De sobte la vida es vesteix de crueltat
i t’esquinça l’ànima com si milers de ganivets
tallessin immisericorde la teva pell a tires.
Aleshores t’envaeix l’enyor terrible
i surts  a passejar i no sents l’esbufec ,
ni el lladruc, ni la respiració cadenciosa,
tant sols un buit inexplicablement feixuc.
I passen pel davant dels teus ulls imatges,
imatges com en una pel·lícula muda,
el primer cop, com creixia, la malaltia...
tot l’immens amor acumulat i ofert
a un ser que sols t’oferia companyia...sols?
I carregues la motxilla plena de pedres
i et disposes a no oblidar, no oblidar mai,
i et proposes canviar el dolor i el dol
per un somriure fugisser i encara llunyà,
i fas cara de normalitat perquè tot segueix,
i se te’n fot la vulgaritat quotidiana que t’envolta,
els companys de feina, malalts d’estupidesa,
i ho relativitzes tot, feixugament,  egoistament.
I quan et sents sol i íntimament protegit  
deixes anar un lament, seguit del plor,
deixes anar sentiments engarjolats,
deixes anar tota la teva tendresa,
tot el teu patiment, tota la teva raó,
i et confons en un mar de llàgrimes,
llàgrimes de dol, necessàries i dures,
molt més dures que qualsevol marbre.
   Resultat d'imatges de pastor aleman