Dins el teu cervell diminut,
una petita neurona ocasional,
rebota per les parets del teu crani,
sense saber, que coi hi fa allí perduda.
Ella intenta raonar les coses simples,
la vida, el treball, l’amor, el sexe,
les idees, les amistats, les raons.
Ella, ha decidit però fer un manifest,
en el qual es desvincula unilateralment
de totes i cada una de les paraules
que escup de manera insolent
la teva pútrida i fastigosa boca.
Es rendeix, com ens rendiríem tots
sentint-te parlar de races i creences,
d’idees polítiques o convivència.
Fa temps que va decidir, pobreta,
suïcidar-se i deixar-te sol,
però ets un ser tant incomplert
que ni tant sols tens un punyeter rètol
on s’indiqui la sortida d’emergència.
Avui t’he sentit parlar de races,
de refugiats, i de primer els de casa,
parlant d’un company de feina...
Tu que no tens casa, només teulada i pedres.
Tu que no tens raça, perquè ningú no et respecta.
Tu que estàs fent infeliç a la teva única neurona...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada