No vaig haver d’escriure ni un sol mot,
la poesia estava feta davant els nostres ulls,
aquell capvespre, aquell sol ponent-se,
aquell Venus lluminós fent-li el contrapunt,
aquella brisa dolça i salada al mateix temps...
Aquells instants màgics
arran de Cantàbric,
i sobretot, aquelles petjades a la sorra
efímeres, com cada un dels nostres segons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada