En tancar-se les portes
dues noies lesbianes es donen la mà
i m’esgarrapen un somriure cómplice,
i uns metres més enllà una dona romanesa
descabdella una serie de tòpics sobre la pobresa
i estén el braç amb un pot que dringa pidolàire.
Als seients reservats, una iaia bressola un cotxet
que tant sols conté una nina de drap atrotinada,
la bogeria que ja ho inxadeix tot i no respecta res.
Tres nois llatins amb skates criden consignes estranyes,
amb la gorra del reves i la visera “mirando a cuenca”.
Una noia seu sola en un compartiment de quatre
i de manera hipnòtica clava els ulls al mòbil...
Aleshores me n’adono que la resta del passatge
resta abduit per l’instrument anti comunicatiu,
i una veu sàvia em diu simplement a cau d’orella:
T’adones que ara al metro, ja ningú s’encomana cap
badall?...
I els records se m’en van a la infantesa de Joanic a Barceloneta,
on tothom mirava l’altre, i tant sols calia un badall
per a embadallar tot el vagó de metro...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada