XORROXIN

Al cor del Baztan,

corrent per les aigües

embravides, cristallines,

surt de sota el Xorroxin

una lamia nua,

amb cabellera nua,

cames nues,

braços nus,

pits nus.

El soroll de l’enjogassada cascada,

el sol que s’escola per les escletxes

d’aquell bosc màgic ple de sers,

ple d’energía, em te paralitzat,

i ella m’ofereix un bany nu,

i contemplo com l’aigua li llisca la pell,

que se li granula de manera excitant

pel fred i els sons del bosc encantat.

La meva vista, abasta cada centímetre,

i les meves oïdes senten el cant tremolós,

que em fa embogir i somniar.

Imagino aleshores, un gronxador

agafat a la punta dels seus mugrons

i un vol fascinant d’anar i venir

entre les seves cames inexistents...