Al cor del Baztan,
corrent per les aigües
embravides, cristallines,
surt de sota el Xorroxin
una lamia nua,
amb cabellera nua,
cames nues,
braços nus,
pits nus.
El soroll de l’enjogassada cascada,
el sol que s’escola per les escletxes
d’aquell bosc màgic ple de sers,
ple d’energía, em te paralitzat,
i ella m’ofereix un bany nu,
i contemplo com l’aigua li llisca la pell,
que se li granula de manera excitant
pel fred i els sons del bosc encantat.
La meva vista, abasta cada centímetre,
i les meves oïdes senten el cant tremolós,
que em fa embogir i somniar.
Imagino aleshores, un gronxador
agafat a la punta dels seus mugrons
i un vol fascinant d’anar i venir
entre les seves cames inexistents...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada