Cantàbricament absent
sec a la roca i tant sols miro el mar.
Aquell horitzó fictici, aquella onada valenta,
els llums de les barquetes del calamar,
la gavina en ple esquí liquat i abrupte,
el far que llepa la costa enfosquida
il·luminant furtivament la dansa dels amants.
Res no m’importa si el tinc prop,
i m’esmunyo dins el meu propi jo
comptant pacient la meva respiració,
tancant i obrint serenament les pestanyes,
obrint els narius per capir matisos,
escoltant el so cadenciós del seu anar i venir.
Aleshores, tanco els ulls i l’imagino sobrevolat,
tocant amb les ales les crestes de les ones
i acostant-me planejant a Portutxiki.
En vol rasant desafiar les cantelludes arestes
i convertint-me per un instant en fill dels Flysch.
Assegut a la roca prop de l’aigua, em sento com al cel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada