FINESTRES

Havia oblidat que tenia els ulls bonics,

de fet, ho havia oblidat tot, expressament.

El temps, els fills, la feina, la vida. La vida.

Havia oblidat tota la bellesa que desprenia,

i aquell dia, va obrir els ulls com finestres,

va deixar que el seu mon s’envaís de llum,

que els seus cabells grocs ataronjats, rojos

fessin de persiana, de cortina, de gerani,

i va esclatar a somriure com feia dies,

a deixar-se anar, com en uns autos de xoc,

aquells que en la infantesa la feien fruir,

amb la seva poma de caramel i el sucre volàtil.

Va tornar per uns instants a ser nena,

l’instant li esborrà les arrugues i les pigues

i es llençà nua , a la piscina mig plena

del que havia estat tot fins aleshores.

I nedà i nedà i nedà fins l’horitzó,

i aquell dia, amb sorpresa, i alegria

va descobrir que era encara més lliure.