La barca repenjava el llom
sobre les aigües quietes de l’estany,
i la tarda es vestia d’ocres calents.
Aquell juliol desprenia calma
i ni tant sols un bri d’aire de ponent
colpia els sentits i els instants ataronjats.
Tot semblava posat a lloc
per un Déu entremaliat i ociós,
tot semblava apunt per la becaina
d’aquell vespre a l’estany
on ni tant sols les carpes treien el bec.
la barqueta semblava incrustada
i descartava qualsevol balanceig,
afegint-se així a la sensació de mandra.
les muntanyes vigilaven, retallades i valentes,
i de lluny una tenora embogida
un tamborí i un flabiol mig zumbats
semblava que seguien demanant la llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada