LLETRES

Poc a poc, desitjo i espero,

aniran tornant una a una les lletres,

potser per dreceres noves o insospitades,

potser per la línia més directa entre punt i punt.

Sé que poc a poc aniran tornant,

perquè jo sense elles m’ofego, em debilito,

m’enfonso, m’entristeixo, em moro.

Poc a poc, no sé si del cantó de la nostàlgia,

del cantó de l’alegria, de l’amor, de la desesperança.

Del cantó que sigui, però sé que tornaran

alegres o combatives, plàcides o abruptes,

iròniques –tant de bo- o letàrgiques,

per tal d’apaivagar aquesta sequera cruel,

aquest desert enormement insuportable,

que fa que els dies passin orfes i desemparats,

que les tardes s’esmicolin i desapareguin

perdudes insípidament en el no res

i que els matins, encara no s’hagin tret la nit de sobre.