Seiem en el banc, i ens donàvem la ma,
simplement això, sense buscar res més,
sols aquella escalfor efímera i fràgil,
aquella manera de sentir-se acompanyat,
simplement, dolçament , suaument.
A estones rèiem, sense buscar res més,
que sentir alegre el riure de l’altre,
de palpar aquella subtil emoció
de compartir moments de plenitud.
Després ens miràvem als ulls, enamorats
com havíem vist fer a les pel·lícules,
i ens agafaven ganes de pujar al banc,
i ballar com si fos aquell musical
que va triomfar a Brodway o ves a saber on.
Seiem al banc amb la única finalitat
que aquella estona memorable i plàcida
simplement no acabés mai amb un The end...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada