ESTELLÉS

Avui la pluja suau,

m’ha dut a abraçar l’Estellés.

M’he submergit als seus versos

m’he aixoplugar al paraigües

tendre i apassionat dels seus mots.

He contemplat els amants

com mentre estenent la roba

es barrejaven  entre braços i arraps.

Desprès he assumit la veu,

aquella veu del meu poble

que clama i clama llibertat,

que busca en cada esquerda

on acostar el nas golut d’oxigen

per a poder respirar,tant sols, respirar.

I m’he arrapat als genolls de la terra,

de la seva terra de jotes i roders

de la nostra terra ara allunyada

que comparteix llengua i fe.

I la he aclamat, com mare de terra sola.

I mentre el gran foc o la ferocitat

m’ha fet passar pàgina entre llàgrimes,

he vist a l’horitzó gris del dia plujós,

ones que venen i mars que s’allunyen,

plors que s’enceten i riures que moren,

que moren, que moren...que moren...

I fora, seguia plovent amb insistència,

i en algun racó del barri solitari

un gat miolava buscant aixopluc,

i el país, confós, seguia erràtic

amb una sola idea al cap, respirar,

i a poder ser, treure’s de sobre un llast

massa dur insistent i prescindible.