De vegades la observo
mentre mira pacientment
per la finestra, i penso:
En què deu pensar?.
En fugir per sempre?,
en un bon plat de pinso?,
en un gat atractiu i fort?
en una tarda vora el foc?,
en una manyaga perpètua?,
en un ratolí per jugar?
en sortir a fer la volta?...
Aleshores me la torno a mirar,
i m’adono que no esta pensant,
que tant sols observa,
que no cal pensar a
tothora,
que es pot perdre el temps
i ser feliç. Avorrir-se i ser feliç...
Com envejo la Sue Ellen...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada