M’he aturat a mirar la lluna plena,
la super lluna que deien a la televisió.
He pensat que havia de fer-ho
tant sols pel fet d’escriure poesia.
Rodona, brillant, una més de tantes,
però aquesta tenia un gran afegit,
era una lluna mediàtica.
Diuen que segur que en molts anys
la lluna no tornarà a ser tant aprop,
que la seva majestuositat no esdevindrà
un efecte hipnòtic, que jo no he sabut apreciar.
Avui he vist la lluna, la de sempre.
Lluïa? Doncs si, lluïa com sempre.
Era a prop? Doncs sí, com sempre.
Era lluny? i tant, com sempre.
Era bonica? doncs no, no era bonica,
era absolutament meravellosa.
Per cert, l’he notat més roja que de costum.
Potser era perquè la mirava massa gent...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada