Havia sentit,- avui tot se sap-,
que jo no estava del tot bé,
que alguna cosa al meu cos
no rutllava com havia de rutllar.
Ell va posar el seu cap a rumiar
i els seus peus de druida
cap a la seva capseta màgica.
L’endemà vingué a casa
amb una bossa plena de fulles
arrencades de la planta del seu hort.
Vaig apuntar tot el que em va dir,
sense deixar de mirar-li els ulls,
aquells ulls honrats i nets,
aquell somriure franc i enjogassat,
malgrat l’edat ja avançada.
No se si les fulles van fer el fet,
però aquella visita fugaç
plena d’amistat i de saviesa
em va omplir el matí i la resta
del dia i la setmana
d’una esperança renovada
en el ser humà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada